La bandera de Catalunya, també coneguda coma Senyera, és una bandera amb el fons groe i quatre barres o faixes horitzontals de color vermell totes del mateix gruix. Les proporcions de la bandera són 2:3, el que significa que fa 1,5 centímetres de !largada per cada centímetre d’al9ada. La bandera és un deis símbols nacionals de Catalunya.
Algunes investigacions situen l’origen de la bandera catalana a l’any 878 quan el rei franc Lluís 11 el Tartamut atorga a Guifré el Pilós el títol de Comte de Barcelona, Girona i Besalú, fet que inicia el Comtat de Barcelona amb l’escut de les quatre barres. Si fos així, la bandera i el símbol del Principat, és adir del Comte de Barcelona, és la bandera de Catalunya i, amb seguretat, una de les més antigues d’Europa. El cert, peró, és que no hi ha proves heraldiques perdonar com a bona la teoria.
El que sí esta documentat és que l’origen de la Bandera de Catalunya prové de l’Edat Mitjana. La mostra més antiga de la qual es té constancia de la quadribarrada, amb les franges grogues i vermelles, apareix per primera vegada a la catedral de Girona en els sepulcres de Ramon Berenguer 11, mort l’any 1082 i en el d’Ermenssenda, morta el 1057. Aquest, tot ell, esta ple de barres grogues i vermelles ja que en aquells temps es pintava tot l’espai disponible.
L’escut d’armes amb les «quatre barres» no apareix a Catalunya fins la boda de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó el 1150. En aquest símbol, en forma d’un segell de cera, s’hi veu una figura a cavall que duu l’escut amb el senyal heraldic, la qual cosa significa que la matriu havia estat feta amb anterioritat.
Ramon Berenguer IV va dur el segell precisament al ser Princep consort deis aragonesas, per matrimoni amb Peronella Reina d’Aragó i en ell pot llegir-se, en llatí, el text «Raimundus Berengarii comes Barchinonensis et Prínceps Regni Aragonensis» («Ramon Berenguer comte de Barcelona i Príncep del Regne d’Aragó»).
L’any 1385, Pere el Cerimoniós va fer traslladar els sarcófags a !’interior del temple i va fer afegir els escuts, ja amb les quatre barres, al sepulcre de Ramon Berenguer 11.
Va ser el mateix Pere el Cerimoniós qui ordena que el senyal heraldic de les «quatre barres» fos exclusiu de la casa reial. No se sap amb exactitud, pero, quan !’emblema del llinatge deis comtes de Barcelona ho esdevé també de tot Catalunya. A partir de l’epoca de Jau me 1 se la conegué coma «bandera reial» o «senyal reial». A principis del s. XIV comen9a a fer-se servir com a «bandera de Catalunya». Amb !’arribada de la Renaixen9a al s. XIX, el moviment catalanista la prengué com a bandera nacional de Catalunya.
A principis del segle XX, va ser !’emblema oficial de la Mancomunitat de Catalunya, pero durant la dictadura de Primo de Rivera fou il·legal, fins l’any 1930. Novament va ser oficial el 1933, amb la República, pero el 1939, després de la Guerra Civil, torna a ser prohibit el seu ús. L’estatut dAutonomia de 1979 va restablir l’oficialitat de la Bandera de Catalunya.
Hi ha diverses llegendes sobre l’origen del senyal heraldic catala i, per tant, de la bandera de Catalunya. La més coneguda és: La Llegenda de Guifré el Pilós o Llegenda de les quatre barres de sang.
Apareix en una crónica editada a Valencia, el 1551. La !legenda, fruit d’una fantasia, situa l’origen de la Senyera Reial en la figura de Guifré el Pilós, quan després d’una batalla contra els normands, !’emperador franc mulla els dits de sa ma dreta en la sang d’una ferida de Guifré i ~ els passa per damunt de l’escut daurat del comte. Deixa així el senyal deis quatre pals i li digué: «Aquestes seran les vostres armes, comte».
